Començam una secció, una secció que batejarem amb el nom de converses: entrevistes a persones que han tengut alguna relació amb Bauçà, ja sigui personal com amb l’obra. Es tracta d’una manera més de fer parlar la figura de Meravell. La primera entrevista és feta a una figura que també es mereixiria un blog, un espai de diàleg. Arnau Pons és poeta, assagista, traductor i també editor. En el número passat parlàvem de la presentació del segon volum de Carrers de frontera. Ara, al Palau de la Virreina, de Barcelona, hi ha una exposició sobre un projecte cinematogràfic frustrat d’Agustí Villaronga inspirat en La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, i de la qual n’Arnau és el comissari.
- Com defineixes aquesta exposició?
- És l’intent de dignificar el fracàs d’un projecte cinematogràfic basat en una novel·la inacabada que parla d’un poble inexistent. Jo coneixia l’evolució del projecte perquè l’any 1989 vivia amb n’Agustí, a Barcelona. De fet, va ser ell qui aleshores em va fer llegir La mort i la primavera. Havia de ser una pel·lícula ambiciosa, en blanc i negre, amb una participació internacional (Catalunya, Espanya, França i Alemanya), i amb un contingut molt líric i dur. L’atzar em va convertir en el testimoni privilegiat d’aquella experiència artística i, més tard, del seu ensorrament. La pel·lícula es va haver d’abandonar poques setmanes abans de començar-se a filmar al poble de Sort, al Pirineu català, bàsicament per problemes de producció. Sabia que havia quedat molt de material: el guió, l’story board, dibuixos, fotos, plànols, localitzacions, decorats, recerques antropològiques, pressupostos, cartes institucionals, material de producció, el pla de rodatge, tria d’actors, entrevistes, articles de premsa, la banda sonora, etc. Valia la pena que la gent s’adonàs del treball que hi ha darrere d’una pel·lícula. El cas és que aquesta exposició ens permet de veure de prop la manera de fer cine de fa vint anys; com que no hi havia ordinadors, tot era molt més artesanal. És una exposició que crec que té sentit en ella mateixa. Tot d’una entram en un univers tancat, autònom. El del taller de l’artista. És també el món revulsiu i crític de Rodoreda transferit a l’àmbit del cinema. I hi trobam els reptes que ha d’enfrontar un cineasta quan vol recrear una obra literària.
- Precisament Agustí Villaronga sí que va aconseguir dur a la pantalla “El mar”, de Blai Bonet. He llegit en un reportatge que molts de joves de la teva generació anàveu sovint a la casa de Blai Bonet per conversar… No trobes que fa falta aquest espai de debat, de tertúlia, aquesta figura d’un referent en la literatura?
- No sé com és ara, a Mallorca. Prou que hi deu haver poetes, i m’imagín que ells també deuen fer les seves trobades… Ara bé, la figura d’en Blai és insubstituïble. La primera vegada que vaig anar a ca seva, a Santanyí, va ser per pròpia iniciativa, sense preàmbuls. Li volia fer llegir un poema meu, prou llarg. M’havia posat a escriure d’una manera espontània… No tenia cap formació literària i cercava interlocutors. Aquell dia en Blai em va demanar que l’anàs a veure sovint, i que li enviàs els meus poemes. I així ho vaig fer durant molt de temps. També li duia llibres relacionats amb el que ell escrivia, i se’ls llegia amb avidesa; després me’ls comentava. Em parlava dels seus projectes. Martin Buber, la Bíblia i Pasolini eren els nostres grans temes. Quan l’anàvem a veure uns quants amics, ens explicava les seves anècdotes amb els poetes i escriptors del Principat: els ressuscitava en la seva humanitat quotidiana. Puc dir que vàrem passar, ell i jo, per tot l’espectre de l’amistat, i fins i tot per una certa fusió, com ara a Somniar déus, o també a Pere Pau. Érem molts els qui l’anàvem a visitar, d’una manera una mica cerimonial, és cert, però també molt distesa. Ell vivia la nostra admiració amb un entusiasme discret. I s’enamorava de la nostra joventut. Es prestava molt a servir de referent, i ens feia viure i sentir la literatura. Quan em vaig desplaçar a Barcelona, vaig mantenir el contacte amb ell i també amb altres poetes mallorquins: sobretot n’Andreu Vidal i na Margalida Pons. L’any 2001 vaig conèixer Jean Bollack, amic de Paul Celan, que em va demanar de treballar amb ell, i això m’ha permès de tenir interlocutors en aquells espais de la poesia que més m’interessen. Això també m’ha forçat a canviar de llengua: hi ha certes coses que ara les he d’escriure directament en francès.
- Fa falta més crítica a la literatura catalana? La crítica sembla que viu ancorada en uns mètodes de principis del segle XX…
- Les universitats catalanes hi tenen la seva part de responsabilitat. Em sobta que vulguin estar tan al marge dels debats que es generen al voltant dels conflictes d’interpretació dels textos. Hi ha excepcions, és cert. Però la meva experiència és més aviat negativa. Gadamer i Heidegger són encara ara les referències obligades. T’he de dir, però, que visc molt allunyat de la crítica literària que es practica a Catalunya. Ens separa un abisme.
- Ha arribat un punt en què tothom es creu capacitat a escriure. No creus que fa falta més preparació, més lectures? De cada vegada és més una professió d’amateur, o és que molts es creuen que són genis autodidactes?
- La formació és la pràctica. S’aprèn a escriure escrivint, i llegint, i també traduint. No hi ha cap més escola que la pàgina en blanc, amb l’exigència que representa aquella nuesa. Sempre hi ha hagut diletants.
- Precisament has codirigit els dos volums de “Carrers de frontera”. Què va representar per tu fer aquesta obra? Realment és difícil fer una selecció? I què va representar la Fira de Frankfurt?
- Amb “Carrers de frontera”, vaig voler fer una revolució callada contra els gestors de la cultura catalana i contra el seu cànon literari. L’esdeveniment de Frankfurt ens obligava a adoptar una actitud solidària, una mica estratègica i sobretot ambiciosa. Una cultura com la nostra, tan poc coneguda i tan poc reconeguda, sense un Estat al darrere, no l’explica només l’establishment. A Frankfurt, hi havíem de desfer també tots els malentesos que s’havien generat amb les polèmiques sobre la qüestió de la llengua. Calia fer entendre als alemanys que la nostra és una cultura europea de nivell, com qualsevol altra. A “Carrers de frontera” s’exploren les relacions entre totes dues cultures, la catalana i l’alemanya, sense ressentiments ni complexos. Ras i curt: és una obra que pretén explicar la cultura catalana en clau alemanya, i això, al seu moment, va facilitar la selecció de textos i d’autors. Mira de fer accessibles els nostres autors sense caure en la pedagogia, en els interessos personals o en la política de les capelles literàries. També és una obra plural que ens convida a l’autocrítica i a la constatació de les pròpies llacunes i mancances.
- La feina de traductor és difícil? Sovint és mal entesa, fins i tot per les editorials i pels traductors mateixos? Sembla que hi ha gent que pensa que la traducció només és una mera transposició de paraules…
- La traducció literària és un art. Un editor que no ho entengui així publicarà textos baldats. I sempre hi ha traductors temeraris. Traduir és una responsabilitat enorme.
- Tu que també ets traductor, no trobes que és essencial una traducció de l’obra de Bauçà a l’anglès per tal d’aconseguir que finalment tengui el reconeixement universal que es mereix?
- M’agradaria molt que Bauçà es traduís sense esporgaments, no tan sols a l’anglès, sinó sobretot a l’alemany, ja que fa un tractament molt curiós del nazisme i de l’extermini dels jueus europeus, però també s’hauria de traduir a l’espanyol i al francès, que ell considerava dues llengües enemigues. L’escriptor valent és aquell que vol sobretot que els enemics l’entenguin. És un fet paradoxal i incoherent que els gestors de la seva obra prohibeixin determinades traduccions de Bauçà a l’espanyol. O es fa per por, o es fa per racisme. Jo estic disposat a anar fins al fons de totes aquestes qüestions.
- L’any que ve farà cinc anys que Miquel Bauçà va morir, no trobes que és hora de fer-li qualque homenatge a la vila? El varen fer fill predilecte i sembla que ja han quedat en pau amb la cultura.
- Els homenatges no solen permetre la reflexió ni la lectura crítica dels textos. Una cultura que només sap avançar a cops d’homenatge és una cultura assistida, sense nervi, sense crepitacions ni imprevistos, en fase terminal.
- Fa molt de temps que vius a Barcelona? Enyores alguna cosa de Felanitx?
- Fa vint anys que visc a Barcelona, però de fet ja fa deu anys que visc a Collserola, arran de la Carretera de les Aigües; entre el segle XIII i el segle XXI. Sóc un barceloní perifèric, cosmopolita i agitanat. De Felanitx, enyor tot allò que desapareix, que es malbarata, i que ja és irrecuperable. Sempre que entr a la vila per la carretera de Campos, m’assalta el buit cridaner del Puig de Sant Nicolau. També em fa mal mirar cap a Sa Mola… Hem de continuar?
- Els felanitxers tenim fama de ser bravejadors. Em pots dir quines de les figures o de les coses de Felanitx has bravejat més?
- Del Portocolom que vaig conèixer quan era nin. I ara, sobretot, d’Ànima negra, de 4 kilos i de 12 volts.
- Aviat serà Sant Jordi: ens pots recomanar qualque llibre?
- Pèls i senyals, d’un costitxer, Sebastià Perelló (Empúries); Criatures obstinades, d’una nord-americana, Aimée Bender (Club Editor), i La llengua m’és l’únic refugi, d’una algeriana, Hélène Cixous (Lleonard Muntaner Editor).
